La Directiva (UE) 2019/1023, sobre exoneració de deutes i l'exoneració del crèdit públic

Malgrat la transcendència de la matèria que ens ocupa i del seu impacte directe en la nostra economia, el passat 21 de juliol de 2021 va finalitzar el termini de transposició de la Directiva (UE) 2019/1023, del Parlament Europeu i del Consell de 20 de juny de 2019  sobre marcs de reestructuració preventiva, exoneració de deutes i inhabilitacions, i sobre mesures per augmentar l'eficiència dels procediments de reestructuració, insolvència i exoneració de deutes, i per la qual es modifica la Directiva (UE) 2017/1132 (Directiva sobre reestructuració i insolvència). 

L'art. 21 a 23 d'aquesta Directiva recull la possibilitat de la plena exoneració dels deutes en els concursos de creditors de les persones físiques -empresaris insolvents- (sense distinció entre els creditors públics i/o particulars).

Aquesta norma europea amb naturalesa de directriu admet que les legislacions dels països membres puguin regular en la seva normativa interna restriccions a l'exoneració de determinats deutes, (no obstant això, la Directiva no esmenta expressament entre les exoneracions al crèdit públic, a diferència de l'esment directe i exprés que fa sobre la no possibilitat d'exoneració del deute per aliments derivats de relacions familiars).

Sent aquesta la situació, i després de finalitzar el termini de transposició d'aquesta Directiva, a partir del 21 de juliol de 2021, i amb l'aplicació de l'efecte vinculant de les Directives Europees de l'art. 288 TFUE, ens trobem amb la possibilitat que els interessats sol·licitin als Tribunals ordinaris l'aplicació d'aquesta normativa europea i amb això que els Tribunals nacionals estiguin vinculats per ella per a fonamentar les seves resolucions.

Doncs bé, la qüestió és que, més que aclarir-se la inseguretat jurídica imperant sobre la possibilitat o no de l'exoneració del crèdit públic, als professionals se'ns compliquen els assessoraments tècnics als clients com a conseqüència de la tensió de “l’efecte directe” del dret europeu en els nostres Tribunals, quan clarament l'art. 491 del Reial decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, que va aprovar el Text Refós de la Llei Concursal (TRLC) impedeix que qualsevol deutor (acollit o no a un pla de pagaments) pugui exonerar-se del crèdit públic (ordinari i subordinat), i la cerca europea d'una eficàcia alliberadora que es predica de la segona oportunitat en la regulació de la Unió, que no ha estat transposada dintre del termini i en la forma escaient i es contradiu en aquest moment a la norma de l'ordenament intern.

Afirmem això abans de recordar que els nostres Tribunals mercantils i Tribunal Suprem en el seu moment van reinterpretar extensivament els art. 178 bis 3.4° i 178 bis.5 de la Llei Concursal 22/2003 amb sentències del Tribunal Suprem com ara la núm. 90/2019 de 13 de febrer i la del Ple núm. 381/2019 de 2 de juliol, perquè sí que fos possible que els deutors persona física s'exoneressin del crèdit públic, si es complien tota una sèrie de requisits com que el deutor fos una persona física, que el concurs conclogués amb una insuficiència de la massa activa, que el deutor fos de bona fe (és a dir sense antecedents de delictes econòmics en els últims 10 anys, que no es qualifiqués el concurs com a culpable i que s'hagués intentat aconseguir un Acord Extrajudicial de Pagament –EAP-) i haver satisfet els crèdits contra la massa i els privilegiats.

Que després d'aquesta doctrina jurisprudencial, va esdevenir el mandat parlamentari al govern perquè aquest dugués a terme un text refós de la normativa, que va suposar la redacció d'un article com el 491 TRLC la vigència del qual va suposar la voluntat política d'unificar el tractament de no exoneració del crèdit públic (ordinari i subordinat) i  el crèdit dels aliments, però que va néixer amb el pecat original d'haver-se excedit en la delegació atorgada pel Parlament per dur a terme la refundació normativa de la matèria. Per això Actes resolutoris judicials com el de 8 de setembre de 2020 del Jutjat Mercantil 7 de Barcelona, l'Acord núm. 8/2021 de 24 de juny del Jutjat Mercantil de Sevilla, l'Acte núm. 170/2021 de 15 de març del Jutjat Mercantil núm. 11 de Barcelona o el recent Acte núm. 117/2021 dictat en data 7 de maig de 2021 del Jutjat Mercantil de Cadis, acorden l'exoneració del passiu insatisfet -incloent crèdit públic ordinari i subordinat- per la via pla de pagaments ex art. 497 del TRLC i concordants, malgrat la refundició normativa i la clara voluntat governamental plasmada en l'Art. 491 TRLC.

En conclusió, com a tècnics i assessors seguim en la més increïble incertesa, i amb una endèmica inseguretat jurídica provocada pels poders de l'ésser i el deure ser.